Va arribar l’any 2013 a Vic amb cinc dels seus sis fills i amb només 36 anys. Allona Marchenko va fugir d’Ucraïna just abans d’esclatar-hi la guerra perquè no suportava més el racisme que patien tres dels seus fills per tenir pare hindú. La gota que va fer vessar el got va ser quan el seu fill li va dir: “Abans de tornar a l’escola prefereixo morir-me”. Marchenko va fer les maletes i va marxar després de fer un contacte amb una dona ucraïnesa que feia anys que vivia a Osona. Després de tot aquest temps, només té paraules d’agraïment per com l’han ajudat.
Marchenko assegura que un tant per cent de la població del seu país d’origen “són molt racistes” i el seu fill d’11 anys no només patia els insults de nens “sinó també de gent gran i dels mestres de l’escola”. Explica que la situació es va tornar “insuportable” i el clima enrarit per l’imminent esclat del conflicte civil va acabar de fer-la decidir de fugir. L’arribada i instal·lació a Vic va ser “més aviat fàcil”, recorda. “No parlava l’idioma però em feia entendre amb signes”, explica Marchenko. Diu que de seguida li van agradar els vigatans, “sempre em somreien” i intentaven ajudar-la “d’una manera o altra”. De la mateixa manera parla de les entitats de la ciutat com Creu Roja o Càritas. Ha estat treballant en diverses feines de forma temporal i aquest any va arribar a Vic la seva filla gran, l’única que encara estava a Ucraïna. Els fills de l’Allona s’han escolaritzat en escoles de la comarca i a hores d’ara ja té tres néts. Això els ha facilitat l’aprenentatge de la llengua “i estan molt contents de viure aquí”. De fet, Marchenko explica que quan s’enfada amb ells els amenaça que tornaran a Ucraïna “i tots diuen que no!”. Tenen clar que no hi volen tornar “perquè tornaríem a patir el racisme a què hem estat sotmesos”.
Davant la imminent arribada d’un grup de refugiats a Vic, Marchenko no dubta a dir que està segura que la ciutat s’abocarà a ajudar-los, però també recorda als que se’ls miren amb desconfiança que “s’ha de tenir clar que a ningú li agrada viure de la caritat, i aquesta gent de seguida que puguin intentaran espavilar-se pels seus propis mitjans tal com faig jo”.
La situació actual d’aquesta família, però, és complicada. L’Allona s’ha quedat sense feina “i n’estic buscant del que sigui: dependenta, ajudant de cuina o cuidadora de nens”. Els seus fills i néts viuen tots amb ella i fins ara el seu era l’únic sou que entrava a casa: “Necessitem feina”. Per acabar-ho d’agreujar, tenen un avís de desnonament del pis on viuen que es preveu executar al mes de novembre.